Imposar la llei sobre la  llibertat i la democràcia inhabilita la llei i obra la porta a la desobediència pacífica

Rebel·lar-se va unit a desobeir, a contraposar-se a una norma o llei establerta que es considera injusta o nociva  per la societat[1]. La desobediència civil va arrelada al gènere de la resistència. Aquets termes no són nous, ni tampoc són fruit d’un grup d’insurgents o rebels, sinó que ja hi havia constància d’aquests aspectes, per exemple, a la Grècia Clàssica[2] o  a França, amb obres com les d’Étienne de la Boétie[3]  i el seu Discurs de la servitud voluntària. En el text es recollia la possibilitat de desobeir de manera pacífica i en defensa de drets fonamentals. No només això, ja al segle XVI-XVII, Suárez, uns dels pares del Dret internacional públic, va exposar que, una vegada constituïda la comunitat política, el poder absolut del príncep podia excepcionar-se o limitar-se en certs supòsits concrets[4], ja que s’entenia que  la sobirania pertanyia únicament al poble. El dret natural és el que legitima limitar l’abús de poder, i és anterior a la llei positiva que faculta al ciutadà a resistir o desobeir sota la premissa del Bé Comú[5] (democràcia directa comunitària de emergència).

No puc deixar de recordar que el passat dilluns vaig sentir a un prominent polític d’aquesta ciutat adduir a John Locke per justificar l’imperi de la llei per sobre de tot, obviant o desconeixent que Locke reconeixia que qui tenia la última paraula era sempre el poble. També ignorant que, ja en temps de la República de Weimar, eminents Constitucionalistes com Kelsen o Radbruch, formulaven que, per la validesa formal de la llei, subjugaven la legitimació democràtica, de manera que  la legitimació del Constitucionalisme  és la defensa i salvaguarda dels drets fonamentals. Per tant, qualsevol llei que els violenti podrà ser desobeïda o resistida, perquè existeix un dret moral a la llibertat d’expressió de manifestació  i per endú a rebel·lar-se enfront a qualsevol llei contrària a drets fonamentals[6]. I això ha de ser així per tal d’evitar situacions d’adscripció a la llei per la llei per sobre d’altres drets que, en el seu dia, van portar als alemanys a restar  inertes davant de lleis arbitràries i de contingut criminal del nacionalsocialisme. Tal i com comentava Kaufnmann, el que es produïa clarament era positivisme legalista pervertit.

Així doncs, sembla clar que hem de poder reivindicar que és legítim,  més revolucionari, i més segur, transformar per mitjà de la resistència i desobediència civil pacífica que mitjançant la força[7]. I que hem de poder reivindicar o rebel·lar-nos per evitar situacions en les quals: una norma que avui ens protegeix – pugui – ser demà sanada per l’acció gratuïta del poderós i ens acabem trobant que el poderós sota l’imperi de la llei provoqui situacions d’absència o límit de drets fonamentals.[8]

[1] BALLESTEROS DE VALDERRAMA, B.P., El concepto de significado desde el análisis del comportamiento y otras perspectivas. Univ. Psychol. Bogotá, 4 (2): 231-244, julio-septiembre de 2005.

[2] Entre d’altres Lisístrata, de Aristófanes, o Antígona, de Sófocles.

[3] De La BOÉTIE, E., El discurso de la servidumbre voluntaria. La Plata: Terramar, Buenos Aires, 2008.

[4] FONT OPORTO, P., El sistema de límites del poder político en Francisco Suárez. La resistencia civil como instrumento fáctico de oposición al poder. Proyección: Teología y Mundo Actual 267: 439-454.

[5] Quaestio 7 al 9.

[6] Vid.RUIZ RODRÍGUEZ, S., La teoría del del derecho autodeterminación de los pueblos. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales 1998.

[7] ARENDT, H., Sobre la violencia. Madrid: Alianza.; HABERMAS, J., La desobediencia civil. Piedra de toque del Estado democrático de derecho y derecho y violencia. Un trauma alemán. Barcelona: Península 2000.

[8] En aquest sentit. GARCÍA AMADO, J.A., Nazismo, Derecho y Filosofía del Derecho. Anuario de filosofía del derecho.VIII.(1991) 341-364.Pág. 359.

 

Isabel Martínez

Regidora Grup Municipal CiU

Article publicat al Capgròs (08/03/2019)